Com a mare, moltes vegades m’he preguntat què
significa veritablement “educar” els fills. Segons el diccionari, aquest
concepte engloba diferents significats, que inclouen “desenvolupar en una
persona les facultats morals i intel·lectuals, adoctrinar, dirigir, encaminar,
ensenyar els bons usos d’urbanitat i cortesia, socialitzar”, etc. Segons això,
una educació complerta hauria d’englobar tots aquests aspectes, tot i que jo hi
afegiria, com no, tot allò que fa referència a l’educació emocional. No obstant
això, cada vegada més, sembla que la tasca d’educar hagi anat perdent moltes
d’aquestes accepcions, i per a molts pares i mares, l’educació dels seus fills
ha anat quedant reduïda al desenvolupament dels seus coneixements
intel·lectuals i, malauradament, a l’intent de modelar la seva personalitat i
el seu caràcter a la seva pròpia conveniència.
Potser sembla exagerat dir que s’espera dels
nens i nenes que funcionin com a màquines, però al cap i a la fi, de vegades és
com si en lloc de formar persones s’estiguin programant robots: que
s’”engeguin” a l’hora, que cada dia triguin exactament el mateix a vestir-se,
esmorzar, dutxar-se, recollir, etc., que mantinguin un ordre estricte en les
seves coses, que estiguin sempre del mateix humor, que facin sense queixar-se tot
allò que se’ls demana, que quan els pares troben una estona per prestar-los
atenció estiguin contents i tinguin ganes de participar en qualsevol cosa que
se’ls proposi... Ah!, i que deixin que totes les persones conegudes que ho
desitgin els maseguin les galtes i els facin petons, tant si els agrada com si
no...
Així, l’espontaneïtat, la naturalitat,
l’expressivitat, l’autenticitat, i moltes altres “-tats” que precisament
constitueixen l’essència de l’infantesa, solament es permeten i es toleren quan
no suposen un inconvenient, ja sigui perquè pares i mares “ara no” tenen temps
o bé perquè “aquí no” queda bé. Però, no és “aquí i ara” on es suposa que
vivim? O al menys, no és “aquí i ara” on hauríem d’aprendre a viure? Crec que
moltes vegades ens prenem massa seriosament el paper d’”instructors”, i oblidem
que tenim molt a aprendre d’aquells a qui, en teoria, nosaltres estem
ensenyant...
“Vine”, “Menja”, “Calla”, “Seu”, “Estigues
quiet/a i no et moguis”, “Saluda”, “Dóna’m la ma”, “Corre”, “A dormir”, “Ves a
jugar”, “No molestis”... Totes aquestes expressions, no et semblen les mateixes
que les ordres que s’utilitzen amb els animals de companyia? Sí, ja sé que no
sempre es diuen les coses d’aquesta manera i que, segons l’estat d’ànim, el
temps i la paciència del moment, el to de veu canvia o s’acompanyen
d’expressions com “si us plau”, “amor meu”, “carinyo”, etc. De tota
manera, independentment de com ho diem, en el fons es tracta d’un costum molt
arrelat que radica en la creença de que els nens i nenes han d’obeir als
adults, pel sol fet que aquests tenen més edat. Generacions passades ni tan
sols es plantejaven l’obediència als pares, perquè es sobreentenia que les
coses eren així, però en el fons, molts avis d’ara obeïen als seus pares
solament per por... i ara no volem que les coses vagin d’aquesta manera,
veritat? Realment, en la majoria d’ocasions, trobar la manera d’exercir
disciplina sense recórrer a la por i les amenaces és molt difícil, però jo crec
que les relacions de confiança que s’estableixen en moltes famílies avui dia
valen més la pena que les relacions d’abans basades en un fals respecte nascut
de la por a les conseqüències.
És clar que si no se’ls diu que facin certes
coses, els nens i nenes no les farien mai, i bé se’ls ha d’ensenyar que les han
de fer, però no ens les prenem massa seriosament? Que un nen de sis anys no
pensi en fer-se el llit... no és normal? Que una nena de vuit no es preocupi de
parar la taula... què té d’estrany? Que potser a nosaltres, a la seva edat, ens
feia il·lusió? No dic que no ho hagin de fer, ja que poc a poc han d’anar
participant en les tasques de casa, però potser hauríem d’entendre que hi ha
coses que vindran soles amb l’edat.
Conec persones que, de petites, eren molt
desordenades. Els seus pares estaven desesperats, perquè no hi havia manera
d’inculcar-los l’ordre. En canvi, de grans, un cop independitzades, mantenen
les seves cases dins d’un ordre molt acceptable... i de tota manera, si no fos
així, quin problema hi hauria? De la mateixa manera, d’altres que semblaven
indomables i que no deixaven de fer malifetes, de grans són totalment serioses
i responsables. Què vull dir amb tot això? Doncs que sí, que ja està bé voler
iniciar els petits en tota una sèrie de responsabilitats, però sempre tenint en
compte que ho fem perquè en vagin aprenent poc a poc, i no per satisfer les
nostres necessitats. Així, quan les coses no es facin a la primera, quan se
n’oblidin, quan no les facin del tot bé, quan no en tinguin ganes, etc., podrem
tenir una mica més de paciència. I, a més, potser cada vegada que esperem que
ens “obeeixin” pel sol fet de ser “petits” serem capaços de parar-nos a pensar
un moment i buscar altres formes de dirigir-nos a ells.
Una persona no canvia si no ho decideix ella
mateixa. Molts pares i mares tenen por que si no aconsegueixen “redreçar” els
seus fills quan són petits o inculcar-los certes coses, de grans seran persones
fracassades, amb un mal caràcter o amb els mateixos hàbits i costums d’un nen
petit. Potser hauríem de confiar més en la pròpia evolució, en la capacitat de
cadascú de trobar-se a sí mateix i de ser com és. El problema, potser, és que
no solem acceptar les persones tal i com són, començant pels nostres propis
fills. Pensem que han de canviar, que han de millorar... i en això,
personalment, crec que ens equivoquem força. Si nosaltres mateixos som
incapaços d’acceptar-los, com volem que ells s’acceptin? Si tot el temps els
diem com haurien de ser o com haurien de fer les coses, com esperem que
es converteixin en persones autònomes i amb capacitat de pensar per elles
mateixes?
Penso que tots plegats ens hauríem de relaxar
una mica, deixar que els nens i nenes visquin l’infantesa plenament, que
gaudeixin de les coses sense haver d’estar pendents de l’hora, l’ordre o la neteja,
i que s’equivoquin!... I no estaria de més que potser miréssim de demanar-los
les coses d’una altra manera, tot i que, sincerament, no sabria dir ben bé
quina... Quan se’ls demana trenta-dues vegades que facin una cosa i no la fan,
qualsevol perd la paciència, i per molt que a l’inici se’ls digui amorosament,
al final s’acaba fent un crit i resumint tota explicació a: “Perquè jo t’ho
dic!”.
Pel que fa l’educació com a adquisició de
coneixements, cada vegada més pares i mares s’obsessionen perquè els seus fills
aprenguin el màxim de coses possible, i després de passar-se tot el dia a
l’escola, aquests han d’assistir a classes d’anglès o informàtica per
preparar-los encara millor pel futur. Una bona carrera, els màsters que calgui,
quants més idiomes millor... Es que la felicitat només depèn dels estudis? Si
veritablement fos així, en aquesta època, en la qual la informació i el
coneixement són a l’abast de tothom, i on una gran part de la població
té, com a mínim, una carrera universitària, la majoria de gent hauria de ser
més feliç que en cap altre període històric! Però, és realment així? Tots sabem
que no. Pares i mares desitgem que els nostres fills estiguin ben preparats per
a la vida, però cal tenir molt present que la majoria de situacions difícils
amb què es poden trobar no les resoldran amb cap màster que hagin fet als
Estats Units.
Així doncs, deixem de preocupar-nos tant! Una
dona de trenta anys pararà la taula sense ni pensar-s’hi, i un home de quaranta
es farà el llit tot sol... i si no se’l fa... a qui li importarà? A la seva
mare? (... i si té parella, ja s’encarregaran tots dos de trobar-hi una
solució... o potser no els importa a cap dels dos que estigui sense fer!)
Deixem que els nens siguin nens, que gaudeixin de la seva infantesa, que cada
vegada sembla que s’escurci més, i siguem molt conscients que el seu caràcter
només canviarà si ells ho desitgen, i que si no ho fa... no passa res! La vida
ja els anirà portant les experiències que més necessitin per aprendre tot el
que els calgui... i sigui com sigui, si nosaltres ho hem fet el millor que
sabíem, ja és suficient.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada