Educar o ensinistrar?


Com a mare, moltes vegades m’he preguntat què significa veritablement “educar” els fills. Segons el diccionari, aquest concepte engloba diferents significats, que inclouen “desenvolupar en una persona les facultats morals i intel·lectuals, adoctrinar, dirigir, encaminar, ensenyar els bons usos d’urbanitat i cortesia, socialitzar”, etc. Segons això, una educació complerta hauria d’englobar tots aquests aspectes, tot i que jo hi afegiria, com no, tot allò que fa referència a l’educació emocional. No obstant això, cada vegada més, sembla que la tasca d’educar hagi anat perdent moltes d’aquestes accepcions, i per a molts pares i mares, l’educació dels seus fills ha anat quedant reduïda al desenvolupament dels seus coneixements intel·lectuals i, malauradament, a l’intent de modelar la seva personalitat i el seu caràcter a la seva pròpia conveniència.

Potser sembla exagerat dir que s’espera dels nens i nenes que funcionin com a màquines, però al cap i a la fi, de vegades és com si en lloc de formar persones s’estiguin programant robots: que s’”engeguin” a l’hora, que cada dia triguin exactament el mateix a vestir-se, esmorzar, dutxar-se, recollir, etc., que mantinguin un ordre estricte en les seves coses, que estiguin sempre del mateix humor, que facin sense queixar-se tot allò que se’ls demana, que quan els pares troben una estona per prestar-los atenció estiguin contents i tinguin ganes de participar en qualsevol cosa que se’ls proposi... Ah!, i que deixin que totes les persones conegudes que ho desitgin els maseguin les galtes i els facin petons, tant si els agrada com si no...

Així, l’espontaneïtat, la naturalitat, l’expressivitat, l’autenticitat, i moltes altres “-tats” que precisament constitueixen l’essència de l’infantesa, solament es permeten i es toleren quan no suposen un inconvenient, ja sigui perquè pares i mares “ara no” tenen temps o bé perquè “aquí no” queda bé. Però, no és “aquí i ara” on es suposa que vivim? O al menys, no és “aquí i ara” on hauríem d’aprendre a viure? Crec que moltes vegades ens prenem massa seriosament el paper d’”instructors”, i oblidem que tenim molt a aprendre d’aquells a qui, en teoria, nosaltres estem ensenyant...

“Vine”, “Menja”, “Calla”, “Seu”, “Estigues quiet/a i no et moguis”, “Saluda”, “Dóna’m la ma”, “Corre”, “A dormir”, “Ves a jugar”, “No molestis”... Totes aquestes expressions, no et semblen les mateixes que les ordres que s’utilitzen amb els animals de companyia? Sí, ja sé que no sempre es diuen les coses d’aquesta manera i que, segons l’estat d’ànim, el temps i la paciència del moment, el to de veu canvia o s’acompanyen d’expressions com “si us plau”, “amor meu”, “carinyo”, etc. De tota manera, independentment de com ho diem, en el fons es tracta d’un costum molt arrelat que radica en la creença de que els nens i nenes han d’obeir als adults, pel sol fet que aquests tenen més edat. Generacions passades ni tan sols es plantejaven l’obediència als pares, perquè es sobreentenia que les coses eren així, però en el fons, molts avis d’ara obeïen als seus pares solament per por... i ara no volem que les coses vagin d’aquesta manera, veritat? Realment, en la majoria d’ocasions, trobar la manera d’exercir disciplina sense recórrer a la por i les amenaces és molt difícil, però jo crec que les relacions de confiança que s’estableixen en moltes famílies avui dia valen més la pena que les relacions d’abans basades en un fals respecte nascut de la por a les conseqüències.   

És clar que si no se’ls diu que facin certes coses, els nens i nenes no les farien mai, i bé se’ls ha d’ensenyar que les han de fer, però no ens les prenem massa seriosament? Que un nen de sis anys no pensi en fer-se el llit... no és normal? Que una nena de vuit no es preocupi de parar la taula... què té d’estrany? Que potser a nosaltres, a la seva edat, ens feia il·lusió? No dic que no ho hagin de fer, ja que poc a poc han d’anar participant en les tasques de casa, però potser hauríem d’entendre que hi ha coses que vindran soles amb l’edat.

Conec persones que, de petites, eren molt desordenades. Els seus pares estaven desesperats, perquè no hi havia manera d’inculcar-los l’ordre. En canvi, de grans, un cop independitzades, mantenen les seves cases dins d’un ordre molt acceptable... i de tota manera, si no fos així, quin problema hi hauria? De la mateixa manera, d’altres que semblaven indomables i que no deixaven de fer malifetes, de grans són totalment serioses i responsables. Què vull dir amb tot això? Doncs que sí, que ja està bé voler iniciar els petits en tota una sèrie de responsabilitats, però sempre tenint en compte que ho fem perquè en vagin aprenent poc a poc, i no per satisfer les nostres necessitats. Així, quan les coses no es facin a la primera, quan se n’oblidin, quan no les facin del tot bé, quan no en tinguin ganes, etc., podrem tenir una mica més de paciència. I, a més, potser cada vegada que esperem que ens “obeeixin” pel sol fet de ser “petits” serem capaços de parar-nos a pensar un moment i buscar altres formes de dirigir-nos a ells.

Una persona no canvia si no ho decideix ella mateixa. Molts pares i mares tenen por que si no aconsegueixen “redreçar” els seus fills quan són petits o inculcar-los certes coses, de grans seran persones fracassades, amb un mal caràcter o amb els mateixos hàbits i costums d’un nen petit. Potser hauríem de confiar més en la pròpia evolució, en la capacitat de cadascú de trobar-se a sí mateix i de ser com és. El problema, potser, és que no solem acceptar les persones tal i com són, començant pels nostres propis fills. Pensem que han de canviar, que han de millorar... i en això, personalment, crec que ens equivoquem força. Si nosaltres mateixos som incapaços d’acceptar-los, com volem que ells s’acceptin? Si tot el temps els diem com haurien de ser o com  haurien de fer les coses, com esperem que es converteixin en persones autònomes i amb capacitat de pensar per elles mateixes?

Penso que tots plegats ens hauríem de relaxar una mica, deixar que els nens i nenes visquin l’infantesa plenament, que gaudeixin de les coses sense haver d’estar pendents de l’hora, l’ordre o la neteja, i que s’equivoquin!... I no estaria de més que potser miréssim de demanar-los les coses d’una altra manera, tot i que, sincerament, no sabria dir ben bé quina... Quan se’ls demana trenta-dues vegades que facin una cosa i no la fan, qualsevol perd la paciència, i per molt que a l’inici se’ls digui amorosament, al final s’acaba fent un crit i resumint tota explicació a: “Perquè jo t’ho dic!”.

Pel que fa l’educació com a adquisició de coneixements, cada vegada més pares i mares s’obsessionen perquè els seus fills aprenguin el màxim de coses possible, i després de passar-se tot el dia a l’escola, aquests han d’assistir a classes d’anglès o informàtica per preparar-los encara millor pel futur. Una bona carrera, els màsters que calgui, quants més idiomes millor... Es que la felicitat només depèn dels estudis? Si veritablement fos així, en aquesta època, en la qual la informació i el coneixement són a l’abast de tothom, i on  una gran part de la població té, com a mínim, una carrera universitària, la majoria de gent hauria de ser més feliç que en cap altre període històric! Però, és realment així? Tots sabem que no. Pares i mares desitgem que els nostres fills estiguin ben preparats per a la vida, però cal tenir molt present que la majoria de situacions difícils amb què es poden trobar no les resoldran amb cap màster que hagin fet als Estats Units.

Així doncs, deixem de preocupar-nos tant! Una dona de trenta anys pararà la taula sense ni pensar-s’hi, i un home de quaranta es farà el llit tot sol... i si no se’l fa... a qui li importarà? A la seva mare? (... i si té parella, ja s’encarregaran tots dos de trobar-hi una solució... o potser no els importa a cap dels dos que estigui sense fer!) Deixem que els nens siguin nens, que gaudeixin de la seva infantesa, que cada vegada sembla que s’escurci més, i siguem molt conscients que el seu caràcter només canviarà si ells ho desitgen, i que si no ho fa... no passa res! La vida ja els anirà portant les experiències que més necessitin per aprendre tot el que els calgui... i sigui com sigui, si nosaltres ho hem fet el millor que sabíem, ja és suficient.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada