Estic en crisi

Sempre s’ha parlat de la crisi dels quaranta, però de fet, de crisis, se’n poden travessar en molts moments de la vida i en més d’una ocasió.

La majoria de nosaltres hem passat èpoques en les quals sembla que tot d’una ens trobem de cara amb una realitat que sembla que ja no ens omple. Llavors mirem enrere i fem balanç de tot el que hem fet, de totes les decisions que hem pres i que ens han conduït allà on som ara... I molts cops ens preguntem: “Això era el que jo tant desitjava? Com és possible que ara que ja he aconseguit el que volia de sobte senti aquesta buidor?”

Aleshores comencem a replantejar-nos si veritablement les nostres eleccions van ser les més encertades, i no podem evitar imaginar com ens haurien anat les coses si, en el seu moment, haguéssim triat un altre camí. “I si...?” es converteix en l’inici de moltes frases que acabem amb totes aquelles opcions que NO vam triar, i amb la distància ens fa l’efecte que potser podríem haver estat més feliços si haguéssim fet les coses d’una altra manera.

Tenint  en compte que la majoria de nosaltres passem en un moment o altre per una crisi d’aquesta mena, podríem dir que hi ha molta gent que arriba a un punt en què s’adona que la seva vida no és el que hauria pogut ser, i inevitablement això porta a una sensació de frustració que sembla no tenir sortida. I això, a més, fa que ens recriminem haver pres unes decisions i no unes altres, i que fins i tot de vegades ens agafin ganes de canviar-ho tot de cop.

El que potser no sabem o no recordem en aquestes ocasions és que existeix una llei espiritual segons la qual TOT el que ens succeeix i ens ha succeït a la vida ÉS L’ÚNICA COSA QUE PODIA HAVER SUCCEÏT. Absolutament res podia haver estat d’una altra manera! Totes les situacions que hem viscut, sense excepció, han estat perfectes i continuen sent-ho. Cadascuna de les nostres experiències era l’única cosa que podíem viure per aprendre les lliçons que en aquell precís moment necessitàvem pel nostre creixement.

Així doncs, de res serveix plantejar-se com ens haguessin anat les coses si haguéssim acceptat aquella feina o si no ens haguéssim casat amb la nostra parella... Mai ens vam equivocar en les nostres eleccions, perquè en aquell moment necessitàvem viure precisament aquella experiència!

Que es parli tant de la crisi dels quaranta té una explicació clara. Tradicionalment és una edat en la qual una persona ha arribat a la meitat de la vida, un punt àlgid des d’on observar passat i futur, com si es trobés al cim d’una muntanya. Crec, però, que les creences socials i culturals (per cert totalment antiquades) tenen molt a veure en tot plegat, i que malauradament han establert una sèrie d’expectatives que, si més no, ara no tenen gaire de reals: es suposa que als quaranta una persona ja té una parella estable (?), els fills ja no exigeixen tanta atenció (?), els anys d’experiència aporten estabilitat a la feina (?)...  És com si havent aconseguit tot això ja només quedés viure amb tranquil·litat la resta de la vida, mantenint aquesta utòpica estabilitat per sempre més. Evidentment, les coses en l’actualitat no tenen res a veure amb aquesta imatge, i ni tothom es casa, ni tothom té fills ni, ara menys que mai, tothom té una feina estable. Però tot i que la societat ha canviat molt i que ja no existeix un model d’estructura familiar ni laboral, crec que la majoria de gent que ara ronda els quaranta sí que en la seva joventut va “planejar” el seu futur sota l’influencia d’aquesta imatge preestablerta de com havien de ser les coses.

Segurament els nostres fills ja no “patiran” la crisi dels quaranta, perquè ara ja no creixen (la majoria) amb la “pressió” de que s’han de casar, tenir fills, etc. Sí que poden travessar d’altres crisis, però aquestes ja no estaran determinades per l’edat. Tenint en compte que ja actualment s’ha endarrerit molt l’edat en la que es forma una família, molta gent té el primer fill precisament al voltant dels quaranta anys, de manera que possiblement aquesta crisi (si apareix) l’experimentaran bastant més tard, potser als cinquanta.

Com ja he dit abans, però, i independentment dels motius que ens van moure en el seu dia per prendre les nostres decisions, TOTES elles van ser correctes. Però això no vol dir que, arribats a cert punt a la vida, haguem de mantenir les coses sempre iguals. Les crisis ens serveixen no per mirar enrere i recriminar-nos el que hem o no hem fet sinó per mirar endavant i plantejar-nos què és el que volem fer. Independentment de com hagi estat la nostra vida, res determina que hagi de continuar igual per sempre. A cada moment podem canviar les coses i triar quina vida volem!

Per això, si creus que ara mateix “estàs en crisi” no deixis que això et porti desànim ni desesperança. Mai et vas equivocar en cap de les teves decisions, i el camí que t’ha portat fins a aquest punt t’ha proporcionat un coneixement que d’altra manera no tindries. Pren-t’ho amb calma. No et pressionis ni t’exigeixis trobar solucions ràpides. De vegades, en moments així, tenim tantes ganes de canviar les coses que prenem decisions dràstiques de les que després ens penedim.

Pensa que des que som petits tenim una visió del nostre futur i ens imaginem com serà la nostra vida quan siguem grans. Hi ha gent que aconsegueix fer realitat els seus somnis i d’altra que els acaba abandonant pel camí, però qui més qui menys té sempre un objectiu o una idea cap a la que dirigir-se. D’alguna manera, els somnis i projectes que comencen a l’infantesa i es van desenvolupant a la joventut són un quadre que anem pintant poc a poc, afegint-hi i esborrant-hi coses a mesura que creixem.

El fet de trobar-se en una crisi no és més que sentir que ja no hi ha res a pintar. De cop no sabem cap on anar. Hem deixat de tenir projectes, de somiar! I quan no tenim cap objectiu sentim que la nostra vida ja no té cap sentit. Com he escrit en d’altres articles, som part de la Ment Universal, de Déu, de la Força Creadora, com vulguis dir-li, i allò que fa que haguem estat creats “a la seva imatge i semblança” és precisament la nostra capacitat de crear, especialment de crear la nostra pròpia vida. I tota creació s’inicia en la ment, amb una idea o una imatge...

Quan deixem de somiar, de tenir un projecte, de sobte ens trobem perduts i no li trobem sentit a res. Per això, si et trobes en una situació com aquesta, pensa que no tot s’ha acabat, que no tot està fet, que encara pots pintar el quadre que desitgis!

Potser ara mateix no saps què vols, no tens res clar, no trobes la manera d’il·lusionar-te per res... Calma. Dóna’t un temps de descans. No t’exigeixis. En alguna part del teu interior encara hi ha coses que et fan vibrar. Intenta recordar si en la teva infantesa tenies algun somni que finalment no vas complir. Busca aquelles coses que abans et divertien, les que feies com a entreteniment i de les que mai et cansaves. Comença a somiar de nou. Imagina quin desig li demanaries a un geni de la llàntia. En algun moment trobaràs allò que et tornarà a fer vibrar, i una vegada ho descobreixis, sabràs si has de fer algun canvi a la teva vida per encaminar-la cap aquella direcció.

És cert que després d’una crisi moltes persones acaben separant-se de la seva parella, traslladant-se, fent un canvi radical de feina o apartant-se d’un entorn al que estaven acostumats, però no sempre calen canvis tan grans. També n’hi ha d’altres que, tot i haver descobert què volen, tenen tanta por a canviar res que no s’atreveixen a donar el pas i decideixen seguir com abans, resignades... Sigui com sigui, recorda que tu ets l’única persona responsable de la teva vida, i que facis el que facis SEMPRE estarà bé.
Confia i, si pots, no tinguis por. Escolta el teu cor; mai s’equivoca. Només nosaltres, amb tots els condicionaments que ens anem posant durant la vida, ens creem els obstacles per aconseguir el que desitgem. Res del que facis estarà mal fet, perquè ets aquí per experimentar i per conèixer, i només la nostra part humana classifica les coses entre “bones” i “dolentes”, “correctes” i “incorrectes”... La nostra veritable essència no ens jutja, no ens recrimina, no ens castiga. Pren-te el temps que necessitis sense angoixar-te. I, per damunt de tot, recorda: TENS TOT EL DRET A SER FELIÇ.