Les addiccions

Tots sabem que “Fumar mata”, però què diries si en un contracte de feina llegissis “Les autoritats sanitàries adverteixen que l’excés de treball pot ser perjudicial per a la salut”  o  en una rajola de xocolata “La xocolata crea addicció”? I podríem continuar amb els dolços, qualsevol tipus de menjar, la televisió, el sexe, Internet, les compres o fins i tot sortir de festa amb els amics...

Si el tabac fos veritablement culpable de l’addicció a fumar hi hauria moltíssima més gent fumadora de la que hi ha. Deu haver-hi poques persones que no hagin provat mai un cigarret, però en canvi no totes han acabat “enganxades”. D’altra banda, els fumadors passius, que tot i no voler-ho han respirat el fum d’altres, també haurien d’haver acabat fumant si realment fos el tabac el culpable. Ara, però, no creguis que vull fer una apologia del tabac ni de cap tipus de droga! El que pretenc només és deixar clar que per molt que hi ha substàncies que són perjudicials per a la salut no són elles les culpables de les addiccions: no hi ha substàncies addictives sinó persones addictes.

Qualsevol tipus de dependència d’una substància o d’una activitat es genera en la necessitat de sentir el plaer que proporciona; un plaer que no s’obté de cap altra manera. Aquest plaer, però, només és momentani o dura un cert temps, després del qual es sent de nou la necessitat, una mena de buidor que creiem que omplirem consumint o fent el que ens aporta aquest plaer. En realitat, però, el que estem fent és únicament buscar un substitut per allò que veritablement ens falta: amor, seguretat, confiança, serenitat... Les addiccions ens serveixen per evadir-nos, per no haver d’afrontar el veritable problema.

Les persones addictes a la feina és possible que no desitgin tornar a casa perquè no són felices amb la seva parella o bé perquè creuen que el seu valor depèn d’allò que fan i no del que són. N’hi ha d’altres que sempre tenen plans per ocupar el seu temps lliure sortint amb amics, fent qualsevol tipus d’activitat per evitar estar soles amb elles mateixes, ja que aleshores, enmig del silenci, es troben cara a cara amb les seves pors i inseguretats. I si no, les que es passen el dia amb la televisió engegada, tant si la miren com si no, perquè el soroll “els fa companyia”. O bé aquelles que necessiten menjar a totes hores, perquè el fet d’omplir el seu estómac simula omplir el buit que senten per falta d’amor (principalment per elles mateixes). Els dolços, per exemple, són els substituts ideals de l’amor. No hi ha sabor més similar a la sensació “dolça” que tenim en sentir-nos estimats que el del sucre!

Deixant de banda que s’ha convertit en un gran mitjà de comunicació i que per descomptat no és un problema en tots els casos, la creixent addicció a les xarxes socials i a Internet en general reflecteix la soledat que senten moltes persones i els seus problemes per relacionar-se amb altra gent, principalment per la falta de confiança en elles mateixes. Fer amics “virtuals” és molt més senzill, ja que costa menys dir les coses per escrit que dir-les en persona i, evidentment, es pot mentir i fingir que s’és algú totalment diferent de qui s’és en realitat. 

I així podríem continuar amb molts més exemples. De fet, la majoria de nosaltres som addictes a alguna cosa encara que no ens n’adonem o que, d’entrada, no ens ho pugui semblar. Hi ha qui necessita constantment que li reconeguin la feina que fa, qui va d’una relació de parella a una altra perquè no sap estar sol/a, qui s’interessa desmesuradament per saber-ho tot sobre la vida dels altres perquè així no pensa en els seus problemes (d’aquí l’èxit de molts programes de televisió), qui es passa la vida fent cursets amb l’excusa d’aprendre i després no utilitza el que ha après, qui es passa el dia llegint novel·les o veient pel·lícules per “viure” la vida d’altres... És clar que res de tot això sembla perjudicial comparat amb el consum de drogues o d’alcohol, per exemple, però al cap i a la fi, els problemes que s’hi amaguen al darrere són molt similars. De fet, qualsevol cosa que fem en excés (fins i tot l’esport) pot tenir conseqüències negatives per la nostra salut (física o mental) i alhora posa de manifest algun tipus de problema amagat. Tothom pot gaudir mirant una pel·lícula després d’una jornada de treball, menjant una pizza i un gelat i bevent una copa de vi acompanyada d’un cigarret (si t’agrada, és clar) i rematant el dia amb una fantàstica sessió de sexe amb la parella! Res de tot això és perjudicial, a menys que es converteixi en una necessitat que s’ha de cobrir cada cert temps (una estona, unes hores, un dia, etc.).

No cal dir que els nens i nenes també poden ser addictes a moltes coses i que també ells i elles senten algun tipus de buidor que els cal omplir. De fet, la majoria de problemes que patim els adults han nascut precisament en la nostra infantesa i va ser aleshores quan vam començar a aprendre a trobar la manera de fugir-ne, refugiant-nos en allò que ens feia sentir millor. A mi, per exemple, m’encantava llegir. Mentre ho feia m’evadia totalment del meu entorn i em convertia en el/la protagonista del llibre i viure una vida molt més apassionant i feliç que la meva. De gran sempre havia estat molt afeccionada a la lectura precisament per això, fins al punt de llegir-me llibres sencers en un sol dia, fins que en un moment determinat, sense saber com ni per què, vaig deixar pràcticament de llegir, com si tingués la sensació de que estava deixant la meva vida de banda mentre tenia un llibre a les mans. He de dir que vaig passar totalment a l’altre extrem, però això sol passar. En moltes coses hem d’anar d’un extrem a l’altre per arribar, finalment, a trobar el terme mig!

De totes maneres, si pel motiu que sigui estem “enganxats” a alguna cosa, de poc serveix voler-la deixar d’un dia per un altre. Mentre continuï existint el motiu veritable de l’addicció de poc ens servirà l’esforç i molt probablement, tot i que ho aconseguim durant un temps, hi tornarem a “caure”. I si no, potser substituirem l’addicció per una altra. Quanta gent diu que en deixar de fumar ha començat a guanyar pes perquè ha començat a menjar més? L’única cosa que podem fer és prendre consciència, intentar esbrinar què ens passa i acceptar-ho. Si amb el temps aconseguim canviar “per dins”, l’addicció serà molt més fàcil de vèncer i fins i tot pot desaparèixer per si sola.