Fills de pares separats

Fa un temps la meva neboda li va preguntar al seu pare: “Papa, per què tu i la mama no viviu junts?” Això em va fer reflexionar sobre el fet de la separació vista des de la perspectiva dels fills. Molts pares i mares separats (entre els quals m’incloc) solem sentir certa “tranquil·litat” perquè en el seu moment vam veure que els nostres fills van comprendre les nostres explicacions i van acceptar força bé això de que els seus pares ja no visquessin junts. Si aleshores eren molt petits, potser vam creure allò de “no se n’enteren” i que així s’adaptarien encara millor a la nova situació. Després d’uns anys, però, la pregunta d’aquesta nena m’ha fet comprendre que segurament les coses no són tan senzilles per a ells com volem creure.

Avui no parlaré dels casos en que els motius de la separació són prou greus com perquè aquesta sigui veritablement l’única sortida, com per exemple en els de maltractament, sinó d’aquells altres en que els membres de la parella senzillament “no s’entenen”, creuen que l’altre “no els fa feliços” o bé decideixen que prefereixen viure sols o amb una altra persona, i en els quals la seva relació es manté dins de la cordialitat i fins i tot del “bon rotllo” un cop separats.

Per molt que els fills comprenguin les coses i semblin adaptar-se de seguida (com va ser en el meu cas), per força en el seu interior senten un trencament. Les dues persones a qui més estimen ja no són sempre al seu costat, tot i que es mantingui un ampli règim de visites. Malgrat que el pare i la mare intentin compensar les mancances i assumir les coses que abans feia l’altre, per molt que es vulgui evidentment “no és el mateix”. Sens dubte, si preguntem a qualsevol nen o nena de pares separats (en els casos esmentats abans) si li agradaria que tornessin a viure tots junts no s’ho pensaria dues vegades.

La meva neboda ni tan sols recorda els temps en que els seus pares i ella vivien junts, però en anar a jugar a casa d’alguns companys d’escola ha vist que molts d’ells viuen amb el pare i la mare, i segurament això l’ha fet pensar. D’altra banda, la relació dels seus pares és molt bona i fins i tot de vegades surten tots tres plegats, de manera que no és d’estranyar que la nena es faci aquesta pregunta. Algú podria dir: “Es que això de sortir junts la perjudica i no ho haurien de fer”. Però d’altra banda també podríem dir que és bo que vegi que els seus pares tenen una bona relació i ella gaudeix molt d’aquestes estones... En fi, que es faci el que es faci no sembla haver cap recepta màgica. Ho vulguem o no, d’una manera o d’una altra, els fills pateixen en una mesura més o menys gran, fins i tot encara que no ho demostrin. I això sense parlar del fet de tenir dues cases, dues habitacions, la seva roba i les seves coses repartides en dos llocs o duplicades, etc., etc. o dels diferents tipus de custòdia, segons els quals poden portar un ritme durant la setmana i un altre diferent els caps de setmana o bé canviar-lo setmana sí setmana no...

Ara, però, no creguis que estic defensant la família tradicional i que hauríem de mantenir relacions que no funcionen només pels fills (decisió que, d’altra banda, em sembla molt respectable). En els temps actuals hi ha molts altres models vàlids i jo sempre he pensat que el que importa veritablement és que els fills es sentin estimats, tant si els pares viuen junts o separats, com si són adoptats, amb pares homosexuals, etc. Només pretenc que per un moment ens posem al lloc d’una criatura que de sobte veu que el seu centre de seguretat s’escindeix i que tot canvia d’un dia per l’altre.

Si les coses segueixen el ritme que porten actualment, arribarà un moment en el que l’estructura familiar “majoritària” ja no existirà i tots els models tindran el mateix pes en la societat i això farà que totes elles es “normalitzin”. Tot i així, no puc deixar de pensar que els nens i nenes que s’estimen els seus pares sempre preferiran que visquin junts...

Suposo que si la nostra estructura social fos com la d’altres espècies animals o com la d’alguns models humans molt concrets, en els quals és normal tenir fills amb diferents parelles sense més, la situació seria molt diferent i tampoc existirien els lligams emocionals tan forts que s’estableixen ara. D’altra banda, però, potser si aprenguéssim a estimar i a estimar-nos de veritat (incondicionalment) segurament tampoc establiríem relacions de les quals ens acabem cansant al cap del temps ni faríem responsable a la nostra parella de no fer-nos feliços... Si deixéssim de buscar la nostra mitja taronja i prenguéssim consciència de que tots som “taronges senceres” ja no esperaríem que l’altre completés la nostra vida... Llavors seria possible imaginar també un futur en el qual les parelles mantinguessin l’harmonia per sempre i, fora dels petits desacords, no hi haguessin motius seriosos per plantejar-se una separació... Però d’això ja en parlarem en una altra ocasió. De moment, però, només prenguem consciència de que per bé que vagin les coses en una separació no hem de donar per suposat que els fills ho accepten sense més i segueixen la seva vida “com si res”.