La mitja taronja

Quan les meves filles van tornar de passar les vacances amb el seu pare, la gran em va dir: “Ostres mama, ja n’estic farta; cada vegada que anem al poble tota la família del papa ens diu el mateix: ‘Ui, què grans que esteu! Ja deveu tenir novio’”... Ara ella té tretze anys i això ja en fa uns quants que passa. Sembla que les coses no han canviat gaire de quan jo tenia la seva edat. Recordo que estava acomplexada perquè mentre la majoria de les meves amigues ja havien començat a sortir amb nois jo no vaig fer-ho fins als quinze anys! I ara que ho veig amb perspectiva, què jove era!!! Quina pressa hi havia? Quina pressa tenia tothom?

D’una banda la família i els coneguts, però de l’altra també les pel·lícules, la publicitat i fins i tot alguns dibuixos animats (per no parlar dels contes de princeses i prínceps blaus) ens programen perquè creixem pensant que “el normal” és tenir parella i que si no la trobem és perquè hi ha alguna cosa en nosaltres que no funciona. Ens fan creure que en algun lloc existeix el nostre company o la nostra companya ideal i que l’hem de trobar per ser feliços i menjar anissos... I així comencem des de ben joves a buscar la nostra “mitja taronja”, aquella persona que ens complementarà i ens donarà tot allò que ens falta, que ens cuidarà i ens estimarà per sempre.

Però quin desengany quan comencen els fracassos! “Doncs no devia ser aquest/a; hauré de seguir buscant”. I experiència rere experiència ens adonem que potser aquesta mitja taronja no existeix, perquè tant si seguim amb la mateixa parella com si en tenim vàries descobrim que les relacions no són el que ens havien “venut”; que després de l’enamorament inicial no sempre són tot flors i violes i que sembla que això de la “mitja taronja” no existeix.

És cert. Les mitges taronges no existeixen, o potser n’has vist alguna penjant d’un taronger? Només hi ha taronges senceres! Tots som taronges senceres des del moment de néixer, però la societat, la família, els mitjans, etc. ens fan creure que ens falta l’altra meitat per ser complerts i no deixen de fer-nos arribar missatges que ens acabem creient fins al punt que si no la trobem som uns “bitxos raros”, cosa que inevitablement ens genera pensaments del tipus: “no sóc prou bo/bona”, “no sé mantenir una relació”, “no m’entenc amb ningú”, etc. O pitjor encara, acabem mantenint relacions que no funcionen per por a no trobar ningú més que ens estimi, les quals en el pitjor dels casos poden arribar a ser tan addictives que porten a extrems destructius, com en els casos de maltractament en els que es necessita la companyia de l’altre/a malgrat tot. I què passa quan les parelles es desfan o un dels dos mor? Si crèiem que érem dues mitges taronges unides sens dubte ens quedem literalment “trencats” per la meitat...

Amb el cor a la mà puc dir-te que amb el pas dels anys i dos matrimonis he après una cosa: la veritable “mitja taronja”, la parella “ideal” és aquella que té la clau per obrir el teu bagul del tresor. És la que t’ajuda a descobrir, precisament, que tu ets una taronja sencera. És la que et fa treure el millor i el pitjor de tu mateix/a fins al punt que ja no queda res amagat. És la que fa que surtin a la llum tots els trets que ja tenies però creies que et faltaven i havies trobat en ella. És la que fa que coneguis tots els racons de la teva ànima i que t’adonis de qui ets veritablement: un tot, un conjunt de característiques i possibilitats que de vegades et semblen millors o pitjors, però que al final acabes acceptant perquè aprens que ets un ésser humà i que la teva humanitat imperfecte és el que, al cap i a la fi, et fa perfecte/a. Però en realitat la parella ideal que busquem som nosaltres mateixos! El que estem cercant en realitat és la nostra pròpia totalitat! I quan finalment, després dels fracassos, les llàgrimes i el dolor, descobrim que tot allò que buscàvem era a dins nostre és quan de veritat podem tenir relacions plenes i satisfactòries. És aleshores quan ja no necessitem la parella perquè ens complementi sinó que estem amb ella perquè volem compartir-hi realment la nostra vida, cosa que, per molt que es digui, no podem fer mentre considerem que som dues meitats...

Vaig separar-me del meu primer marit perquè, després de vint-i-dos anys (deu de “novios”! i dotze de casats) creia que em faltava alguna cosa que amb ell no aconseguia i al cap de poc em vaig tornar a casar, pensant que per fi havia trobat la meva ànima bessona. Aquesta última relació ha estat la més difícil que mai hagués pogut imaginar, amb experiències tan dures que només creia que passaven en les pel·lícules. Quan miro enrere amb prou feines recordo bons moments fora dels primers temps d’enamorament... Però ara sé que malgrat tot ell tenia la clau i que, inconscientment, va obrir el meu bagul i m’ha fet el millor regal que ningú podia fer-me: m’ha posat en el camí que m’ha portat a descobrir-me a mi mateixa, a conèixer-me fins al punt d’haver d’acceptar coses que mai hagués cregut que podia fer, sentir o pensar, però al mateix temps m’ha fet descobrir que la força, el coratge, la capacitat i l’amor eren a dins meu. Ara finalment puc perdonar i perdonar-me, agrair els dubtes i el dolor, i saber del cert que no vaig cometre un error... I jo també tenia la seva clau.

Amb el meu anterior marit mantinc una molt bona relació. Molts cops m’he preguntat com serien ara les coses amb ell, ara que ja no el necessito i que comprenc que no era ell el responsable de la meva felicitat. Van ser bons temps, però jo estava massa ocupada per adonar-me’n, intentant omplir el buit que sentia, un buit que, en el fons, ja era ple; només em calia descobrir que jo mateixa era i tenia tot el que esperava que ell em donés.

Malgrat tot, ara puc dir que tot plegat ha valgut la pena. Sé que s’acosta el final de la meva relació actual, perquè un càncer intractable i dels més estranys està destruint poc a poc el cos físic del meu marit. Tots dos sabem que ho hem fet el millor que hem pogut, que cadascú de nosaltres ha obert el bagul de l’altre i que si les coses ara estan com estan és perquè ha de ser així. Acceptem que no en sabem més i que la nostra humanitat limitada no ens permet canviar les coses, per molt que coneixem totes les teories i explicacions sobre les malalties hagudes i per haver. Sabem que les coses no s’acaben aquí i només esperem haver fet la feina que havíem de fer plegats... El cor em diu que sí.

I tot i que ja ho he fet amb tots dos més d’una vegada, aprofito ara de nou per donar les gràcies als meus dos marits. Al primer, per no donar-me el que m’havia de donar jo mateixa, i al segon, per posar-me en situacions que han fet que descobrís que el buit ja era ple. Gràcies a tots dos pels bons i els mals moments, perquè tant uns com els altres m’han ajudat a créixer i a conèixer qui i com sóc de veritat.