Crida llibertat!

Sens dubte vivim temps de revolta. Clamem per la llibertat i ens rebel·lem contra qualsevol tipus d’opressió, de repressió de drets, de desigualtat... En tot el món s’alcen veus contra aquells que des del poder han utilitzat fins ara la por i la manipulació per callar-les, a l’empara d’un sistema que protegeix precisament a aquells que menys protecció necessiten. És un “ja n’hi ha prou” global, un “ja n’hi ha prou” a com hem viscut fins ara, un “ja n’hi ha prou” a que les coses segueixin igual senzillament perquè sempre han estat així, perquè sempre s’han fet així.

Al mateix temps, però, aquests clams semblen haver despertat una força encara més radical, més opressiva i limitadora, que vol cridar encara més fort i fer-se sentir com un tro que ho fa callar tot. Resulta difícil de creure que quan sembla que el món està obrint els ulls sorgeixin aquestes forces que no solament volen que els tornem a tancar sinó que si poguessin ens els traurien, però la veritat és que al cap i a la fi tot es redueix als efectes d’una llei natural que opera en tots els àmbits, segons la qual qualsevol força sempre porta aparellada una força igual i contrària. D’alguna manera és el mateix que succeeix amb qualsevol parell de contraris, que podríem dir que es necessiten l’un a l’altre per poder existir. El naixement d’un implica inexorablement el naixement de l’altre, i l’existència de cadascun d’ells va lligada a l’existència de l’altre i en depèn totalment.

Si no hi hagués opressió no coneixeríem la llibertat i a l’inrevés, igual que si no existís la nit no coneixeríem el dia o si no hi hagués fred no coneixeríem la calor. Sonarà estrany i difícil d’acceptar, però podríem dir que aquesta força repressiva extrema que sembla haver sorgit del no res ha d’agrair la seva existència a la seva oposada que clama per la llibertat, i a l’inrevés... L’una i l’altra es manifesten amb més energia que mai, perquè quanta més empenta agafa una, més impuls també agafa l’altra.

 

Si et fixes, les èpoques més tranquil·les, tant a nivell personal com social, són aquelles en què les coses es mantenen en un cert estat de “ni fred ni calent”... com si totes les forces fossin menys intenses i es trobessin més a prop les unes de les altres, de manera que existís menys diferència entre elles.

El problema amb els contraris, però, no és que existeixin, sinó que es rebutgin entre ells en lloc de respectar la seva existència. Si et fixes, totes les discussions i fins i tot les guerres sorgeixen per no respectar l’existència de l’opinió contrària. Tots volem tenir raó, tots creiem que la nostra opinió és la bona, i en diferents graus d’intensitat tots lluitem no per defensar-la sinó per imposar-la a l’altre. Una opinió no necessita que la defensem. Existeix per ella mateixa. Creiem que l’hem de defensar només perquè algú té la opinió contrària i creiem que això és una amenaça, però si d’entrada acceptéssim que pel sol fet de tenir-la ja estem donant lloc a la seva contrària i acceptéssim que això és un fet que no podem canviar, potser deixaríem de defensar-la tant aferrissadament.

Al final tot es tracta d’opinions, de maneres de pensar. La política, la religió, l’educació, els gustos i les aversions, qualsevol creença... I el problema principal és que ens pensem que formen part de nosaltres, que som el que creiem, que som les nostres opinions, quan al final totes elles són idees que hem anat arreplegant des que vam néixer! I en molts casos les hem anat canviant al llarg de la vida! Però ens hi aferrem i les defensem com si fossin la nostra pròpia vida! Quantes vides reals s’han perdut per culpa d’una opinió? Déu és una opinió, la política és una opinió, el valor dels diners és una opinió!

Tothom és lliure de tenir opinions, però no tothom és lliure d’expressar-les... I quantes vegades defensem el dret a expressar-les atacant les de l’altre? Un exemple molt clar succeeix cada cop que hi ha una vaga. Evidentment s’ha de respectar el dret a la vaga, però al mateix temps també s’ha de respectar el dret a no fer-la, i quantes vegades s’ha obligat a comerciants a tancar els seus negocis? Sí, molt sovint exigim drets coartant els dels altres... i sempre tenim raó.

Volem canviar el món... una altra vegada. Quants cops s’ha volgut canviar i quants cops ha canviat? L’única cosa que estem canviant del món és que l’estem destruint. Pel que fa la humanitat, la humanitat no canviarà mai si no canvia cada ésser humà. Junts tenim més força i cridem més fort... Sí, potser sí, però també fem molt més mal quan en fem. Hem d’aprendre a reaccionar abans que arribi la necessitat de cridar, perquè els crits són el resultat de molta repressió, de molta ràbia acumulada. Cadascú, en cada relació, en cada família. Com volem un món millor si som incapaços de respectar aquells que diem estimar? No podem esperar que la humanitat canviï, que la societat canviï, sense que canviem cadascun dels individus que les formem.

Cridem llibertat, tan alt i fort com vulguem, però reconeixent i acceptant que cada crit ens tornarà un eco, que serà com a mínim igual d’intens. Cridem llibertat, però comencem per buscar-la en nosaltres mateixos; llibertat de tot allò que ens manté esclaus de la idea de qui som i que ens reprimeix i ens limita encara més del que ho pugui fer ningú des de l’exterior. Només quan deixem de donar tanta importància al que pensem, quan deixem de creure que ho hem de defensar com sigui perquè això és el que som, deixarem de viure en l’enfrontament constant i podrem, per fi, ser realment lliures.