Menys és més

A les meves filles els costa molt imaginar com jo era capaç de fer els treballs de l’escola sense Internet i encara més sense ordinador. “O tenies la sort de tenir enciclopèdies a casa o havies d’anar a la biblioteca i compartir els mateixos llibres amb tots els companys que havien decidit fer el treball el mateix dia que tu”. “I les fotos... doncs a les papereries venien uns cromos, classificats per temes, que enganxaves a les pàgines quan ja havies escrit el text”... “Ah, i si t’equivocaves en escriure a màquina havies d’utilitzar uns paperets de Tipp-ex en els que havies de picar de nou la mateixa lletra a sobre perquè quedés tapada i poder-la rectificar!

Sí, les coses han canviat molt i sens dubte tots ens beneficiem de les noves tecnologies i, sobre tot, de la facilitat amb que podem accedir a qualsevol tipus d’informació. Per estrany que sigui el que busquem, a Internet sempre hi trobarem algun resultat! Però d’altra banda, si fem una recerca sobre un tema comú o molt general, com podrien ser els animals mamífers o l’art romànic, trigaríem anys a llegir totes les entrades que hi apareixen!

No sé si es fa de manera particular en alguna escola, però crec que ja fa uns anys que s’està fent imprescindible una assignatura que ensenyi als nens a buscar i sel·leccionar la informació que troben a Internet. Des de ben petits ja se’ls demana que, amb l’ajuda dels pares, recullin dades sobre temes diversos per compartir-les a classe. No és d’estranyar que, a mesura que van passant de curs i ja busquen la informació solets, acabin tots a la pàgina de Wikipèdia i diguin que amb això ja en tenen prou! No crec que jo sigui l’única mare que hagi dit algun cop als seus fills: “Però no us quedeu només amb la Wikipèdia! Busqueu més coses, compareu-les i agafeu una mica d’aquí i una mica d’allà, segons el que creieu que us servirà més”...

Doncs mira per on, acabo de trobar la part positiva de la postura “còmoda” dels nens i, com sempre, reconec que en moltes ocasions podem aprendre molt de la seva manera de veure les coses! Amb això ara no vull dir que tenir molta informació sigui negatiu, que ens haguem de quedar amb la primera que rebem ni que no haguem de qüestionar-la, sinó que de vegades potser hauríem de deixar d’acumular-ne tanta... De fet ja s’ha creat una paraula per definir aquest excés d’informació que “patim” actualment: infoxicació. I és que ens n’arriba tanta i per tantes vies que crec que som incapaços de digerir-la tota i molt menys d’utilitzar-la per alguna cosa...

Els adults que vam créixer buscant informació a les enciclopèdies ens hem vist fascinats per la facilitat amb que ara podem llegir, aprendre i gaudir sobre qualsevol tema que ens interessi. D’alguna manera hem actuat com faria una persona famèlica si de sobte la posessin al davant d’un buffet lliure! I és clar, això es pot mantenir durant un temps, però no per sempre... Els nens, en canvi, ja han crescut enmig d’aquest “buffet lliure” d’informació i no els sembla tan fascinant, de manera que quan els toca menjar agafen el plat que més fàcil els resulta de digerir. Saben perfectament que la resta és allà per quan ho necessitin i que no cal acumular-ho tot de cop.

La veritat és que no puc opinar sobre què succeeix amb altres temes, però al menys per experiència pròpia i pel que sé d’altres persones, aquesta infoxicació és molt generalitzada pel que fa l’autoconeixement i tot el que estigui relacionat amb el desenvolupament personal. Honestament, jo em poso al capdavant de la llista de persones que durant anys hem llegit un llibre rere l’altre, hem vist pel·lícules, hem assistit a cursos, tallers i conferències, etc., etc., esperant trobar, per fi, la informació que ens donarà la clau perquè aconseguim il·luminar-nos d’una vegada per totes. Ara, a més, ja ens arriba informació sense ni buscar-la, en multitud de correus que els amics ens reenvien i que moltes vegades obrim només pensant: “Ostres, i si no me’l miro i resulta que em perdo alguna cosa interessant?”

Sí que és cert que de tot s’aprèn i que tot el coneixement que anem adquirint ens enriqueix en gran mesura, però... és veritablement necessària tanta informació? No ens estem complicant la vida o potser el que fem és seguir recopilant dades per evitar haver-les de dur a la pràctica? En lloc d’omplir-nos tant el cap, no hauríem potser de prestar una mica més d’atenció al cor?

Crec que si fóssim capaços d’aplicar dia a dia només l’1% de tot el que “sabem” les nostres vides canviarien radicalment. Si de tot el que hem vist, llegit o sentit només ens quedéssim, per exemple, amb “Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat” o “Estima el teu enemic” i ho seguíssim al peu de la lletra ja no ens faria falta res més! Però som tan incapaços de fer-ho que necessitem trobar vies alternatives que ens resultin més fàcils, perquè per força hi ha d’haver altres maneres, no?

La meva ex-sogra és una dona sense estudis i podríem dir que sense cap mena de cultura. És d’aquelles persones amb les que no pots parlar de res que no sigui la família, el temps, el menjar o algun xafardeig dels famosos. Confesso obertament que mentre vaig estar casada amb el seu fill em costava molt mantenir-hi una conversa i “m’agobiava” moltíssim al seu costat - clar, jo era una noia “de món”, amb carrera, idiomes, una ment molt oberta i amb aspiracions ;) -. Quan la visitàvem amb les meves filles em desesperava veient com les malcriava -evidentment ella no tenia ni idea de temes d’educació ;) -. Ara no puc més que riure’m de mi mateixa. Per començar, ha “malcriat” els seus dos fills durant tota la vida, i et puc ben dir que el món seria un lloc molt millor si només la meitat dels homes que hi viuen fossin com ells. Aquesta dona, en la seva ignorància i la seva escassa intel·ligència, s’ha passat la vida fent el que tots hauríem de fer: estimar els altres sense esperar res a canvi i donar amb l’única finalitat de veure els altres feliços. “Chapeau”!    

No ha llegit cap llibre de filosofia ni de física quàntica, no té ni idea de psicologia ni sap què és el creixement personal, però sense saber res ha fet més del que molts de nosaltres segurament serem capaços de fer amb tants coneixements teòrics. Òbviament no és perfecta i ha comès els seus errors, com tothom, però ara mateix és una de les persones que més admiro!

Aquells que ens considerem seguidors del camí espiritual, per dir-ho d’alguna manera, sabem que les respostes sempre són al nostre interior però en canvi continuem buscant-les a fora! Crec que la informació que tenim a aquestes alçades ja és més que suficient per començar a posar-la en pràctica. I tant que llegir de tant en tant ens ajuda a mantenir la nostra visió i ens permet sentir que som part d’una gran comunitat de persones que segueixen el mateix camí que nosaltres, però també és important que siguem capaços de deixar una mica d’espai buit perquè quan sigui el moment es pugui omplir amb les coses que descobrim per nosaltres mateixos.