La decisió correcta

Al llarg de la vida prenem milers de decisions. La majoria són tan fàcils que ni tan sols som conscients que les estem prenent: què mengem, quin llibre llegim, quina música escoltem, quins programes de televisió mirem, què comprem, per quins carrers caminem o quina roba ens posem (tot i que per a molts aquest darrer exemple suposa un gran repte!). No cal dir que el resultat de les nostres eleccions en aquests casos no té conseqüències significatives, per molt que a banda de reflectir els nostres gustos i aficions serveixin per refermar-los. En canvi, en determinats moments tots ens trobem davant de situacions en les que hem de triar un camí o un altre, i sovint l’elecció no és tan fàcil com voldríem.

Davant del dilema hi ha qui fa una llista de pros i contres, qui demana consell als pares o als amics, qui es decanta per l’elecció menys arriscada o potser fins i tot qui ho fa a cara o creu... Òbviament en qualsevol cas tenim un 50% de possibilitats d’encertar-la, però ningú ens assegura que no fem la tria del 50% restant...

Abans d’anar per feina, però, voldria aclarir-te que quan faig servir el terme “correcta” no ho faig en contraposició a “incorrecta” ni per expressar que un o altre siguin equivalents a “bo” o “dolent” ni a “encertat” o “erroni”. En realitat, cap de les decisions que prenguem serà mai incorrecta, perquè totes elles ens conduiran a un seguit d’experiències que pel motiu que sigui seran les que més necessitem en un determinat moment. En qualsevol cas, sempre prendrem l’única decisió que puguem prendre segons la nostra capacitat i el nostre nivell de consciència, per tant mai serà equivocada i sempre ens aportarà alguna experiència que necessitem viure, per molt que pugui ser dolorosa.

Prendre la decisió “correcta” no vol dir que el camí sigui fàcil ni que no hi trobem obstacles. Tampoc significa que hagi de ser la més acceptable “moralment” ni “socialment”. No vol dir que tot seran flors i violes i que serem feliços per sempre més... Prendre la decisió “correcta” només implica que seguirem el camí que més beneficis ens portarà pel nostre creixement i que a la llarga serà sens dubte el més gratificant.

Una decisió “correcta” serà la que prenguem seguint el nostre instint, que és el mecanisme que utilitza la nostra ànima per protegir-nos i per guiar-nos sempre a allò que és el millor per nosaltres. De la mateixa manera que l’instint animal serveix per protegir i defensar la vida davant d’un perill, el nostre instint no només ho fa a nivell físic sinó també, podríem dir, a nivell espiritual. Per tant, sempre ens evitarà el sofriment innecessari i ens conduirà pel camí més adequat per nosaltres en cada moment.

Tots vivim situacions doloroses i moltes d’elles són inevitables, però n’hi ha que senzillament les repetim una vegada i una altra perquè no n’aprenem res. Tot són experiències i hem de viure les dues cares de la moneda, però si ens quedem aferrats sempre al mateix costat, a la mateixa actitud, a la mateixa manera de reaccionar, les repetirem una vegada i una altra fins que en prenguem consciència i siguem capaços d’actuar de manera diferent. El fet de seguir el nostre instint ens permetrà atrevir-nos a trencar aquest cercle i, per tant, fer un pas endavant en el nostre creixement.

De vegades potser ens semblarà que seguir l’instint ens evita enfrontar-nos a alguna cosa que temem i això ens fa creure que no estem fent res per superar aquesta por. Doncs és precisament així. L’instint ens està dient que de moment no estem preparats per fer aquest pas i que hem d’esperar a que arribi el moment adequat per fer-ho.

I ara ve la pregunta del milió: Com sabem si estem seguint l’instint? D’entrada, cap procés que suposi una reflexió acurada i analítica dels pros i contres o de les conseqüències de cada elecció tindrà a veure amb l’instint, ja que l’estarem fent només amb la ment, que per molt que ens resulti útil en nombroses ocasions, precisament per poder escoltar el nostre instint és quan més es transforma en un destorb. La ment només sap mesurar les coses per oposició d’unes amb les altres, de manera que quan no sap per quin costat de la balança decantar-se ens acaba portant inevitablement a una espiral sense fi que ens torna sempre al punt de partida.

L’instint és una mena d’impuls, una força invisible que ens empaita cap a una direcció que potser d’entrada ens pot semblar totalment il·lògica. És el primer que ens ve al cap quan ens preguntem què volem, però que sovint descartem abans fins i tot d’expressar-ho en paraules. I en el cas que aconseguim expressar-ho, solem trobar una pila de motius que ens diuen que allò “no pot ser”.

Moltes vegades seguir l’instint ens fa por, perquè implica que prenguem un camí que ens és totalment desconegut i que no sabem on durà, però al mateix temps ens hi sentim atrets, com si en el fons sabéssim que allò és el que volem. I el cas és que veritablement ho sabem, perquè en realitat tots tenim les respostes que busquem... El problema és que la majoria de vegades no ens fem cas.

Una manera de saber si la decisió que hem pres és la “correcta” és observar si ens passem el temps justificant-la davant dels altres o a nosaltres mateix@s. Perquè m’entenguis, si et trobes repetint una vegada i una altra els avantatges d’haver triat una cosa enlloc d’una altra o donant massa explicacions del perquè de la teva decisió, ja sigui mentalment o parlant-ne amb familiars i/o amics, la decisió que has pres no era la correcta (tot i que, tal i com he dit abans, si l’has pres és perquè en aquest moment necessites viure les experiències que et portarà). El que estàs fent és intentant convèncer-te que realment és això el que vols i, a més, per molt que et sembli que ja has pres la decisió, en el fons continues dubtant.

A veure si m’explico amb un exemple: Quan t’enamores, sents que t’has enamorat però no analitzes quins motius t’han fet enamorar. Si algú et pregunta per què, segurament et pararàs a pensar un moment abans d’enumerar les virtuts de la persona en qüestió. El primer que has sentit ha estat un impuls, i després has estat capaç d’analitzar-lo, però no abans. En canvi, per molt que coneguis prèviament totes les virtuts d’una persona i fins i tot et resulti atractiva físicament, no pots forçar-te de cap manera a enamorar-te’n, encara que te les repeteixis constantment i creguis que el més normal seria fer-ho.

L’instint funciona així. No el pots raonar, i fins i tot si ho intentes pots veure que no té cap lògica, però tot i així saps que és el correcte.

Amb tot això, no obstant, no vull dir que seguir l’instint sigui prendre decisions a la valenta. L’instint mai et farà deixar una feina d’avui per demà si tens una família que mantenir, sinó que et dirà que en lloc de continuar en una que et desagrada i et fa infeliç comencis a buscar-ne una altra. Et dirà que facis, ara que t’ho pots permetre, aquell viatge que fa tant temps que vols fer, enlloc de postergar-lo eternament perquè et fa por quedar-te sense feina en un futur, però no et mourà a gastar el que no pots... Sigui com sigui, sempre buscarà el millor per tu, tant si d’entrada tu ho veus així com si no, i mai et forçarà a fer res que pugui perjudicar-te. Si el segueixes amb plena confiança podràs superar qualsevol obstacle que trobis i quan menys t’ho esperis t’adonaràs que veritablement la decisió que vas prendre va ser la més encertada. Però si durant el camí sents que et tornen a sorgir els dubtes i no ets capaç de continuar, no és un fracàs. En qualsevol altra ocasió tornaràs a trobar-te amb una nova oportunitat i potser aleshores et sentiràs més capaç.

L’instint no sempre et portarà allò que vols, però sempre et conduirà al que més necessites. Si t’importa el teu creixement personal segurament això et semblarà més que raonable, i si prefereixes quedar-te amb el que et resulta més segur o més pràctic, senzillament haurà de passar el temps fins que et tornis a trobar amb un dilema similar que et faci plantejar, de nou, la possibilitat de tornar a triar.