Quan érem petits...

Si ets pare o mare segur que una de les teves lluites és aconseguir que quan és hora de dinar, de sopar, de posar-los a dormir, de banyar-los, de sortir al carrer, etc. els teus fills et facin cas a la primera. Sempre estan ocupats fent alguna cosa que han d’acabar! I això si et senten quan els crides... Sigui el que sigui el que estan fent, tant si és una cosa realment creativa com si senzillament estan mirant la tele, mai poden deixar-ho al moment... Com si la teva intenció fos únicament destorbar-los i “tallar-los el rotllo”!

I si no has tingut aquesta experiència, segur que recordes quan ho feies tu. Ni tan sols una necessitat essencial com menjar semblava important quan estaves immers/a en el joc que fos. Per descomptat no tenies ni idea de l’hora que era, ni tan sols del temps que portaves jugant, i si ningú t’interrompés ben segur que t’hi podries haver passat moltes més hores i, qui sap, potser fins i tot dies.

Sí, érem petits... Petits per fora, però en aquells temps la nostra capacitat de viure el moment, d’experimentar la riquesa del nostre poder d’imaginar i crear, de ser “un” amb el que fèiem, segur que era molt més gran del que mai més ha tornat a ser. De fet, si en algun moment experimentem realment l’aquí i l’ara és quan estem fent alguna activitat que ens omple, que ens absorbeix, que ens fa perdre la noció del temps. Però malauradament, en general això no ens passa sovint (o al menys a la majoria). D’aquí que s’hagin escrit tantes línies i s’hagin desenvolupat tantes tècniques per intentar recuperar aquesta habilitat perduda... la de ser aquí i ara en tot moment.

He de reconèixer que, malgrat tots els meus esforços, molt poques vegades he sigut capaç de mantenir-me en l'instant present, exceptuant aquestes vegades en què he estat fent alguna cosa de la qual realment he gaudit (com ara mateix, mentre escric) o meditant... Però tan bon punt torno a la "normalitat", a les activitats diàries, la meva ment no para de planificar, de buscar solucions, d'intentar preveure com es desenvoluparan certes coses... I la veritat és que això cansa; cansa i la major part del temps és una activitat inútil, perquè en lloc de pensar les coses una vegada i prou, la meva ment les repeteix sense parar, entrant en una espiral sense fi que no porta enlloc.

D'altra banda, però, jo tampoc seria partidària de deixar de pensar en el passat i en el futur d'una manera tan radical com de vegades es pretén. Fa temps vaig escriure un article amb algunes reflexions sobre aquest tema, que si vols pots llegir o rellegir (“Viure el present... només?”), però al marge d’això, avui m’agradaria compartir amb tu el que per fi he entès i el que realment m’ha permès tornar a experimentar el que per mi millor descriu aquesta capacitat que tenim quan som petits: la despreocupació.

Si les coses a casa funcionen relativament bé (deixant de banda els casos extrems, en els que hi ha realment problemes importants), un/a nen/a no es preocupa de res! No es preocupa de si hi haurà menjar a taula, de com es pagaran les factures, de si s’acaba el contracte de treball del pare o la mare, de quan costarà reparar el cotxe, de com sortiran els resultats de les analítiques de l’àvia... Afortunadament! I això és precisament el quid de la qüestió! Sap que no s’ha de preocupar de res perquè hi ha algú que se n’ocupa, algú que ho soluciona tot, passi el que passi. Sap que en el seu petit món està protegit/da, es sent segur/a, i això li permet estar present en tot el que fa, estar en el present.

Ara, per un moment, imagina que poguessis sentir aquella mateixa seguretat. Una de les capacitats de la memòria és que no solament ens permet recordar fets sinó també estats anímics. Intenta traslladar-te a la teva infantesa, intenta sentir aquella tranquil·litat de saber que algú es feia càrrec de tot, de saber que passés el que passés hi havia algú que ho resoldria... Pots? No la pensis, sent-la...

I ara imagina que poguessis mantenir aquesta sensació constantment. No creus que això ho canviaria tot? No deixaries de pensar, de preocupar-te pel futur? Saber que pots “jugar” sense haver de preocupar-te, no et trasllada instantàniament al present?

Sí, tens raó. La vida adulta és diferent. Tenim responsabilitats i la vida no és un joc. Quina llàstima no? Però, i si ho fos? I si malgrat els mals moments, els obstacles i  les situacions doloroses en realitat estiguéssim aquí per jugar? Que precisament aquestes ens donessin encara més capacitats de les que ja tenim? Que ens fessin més forts, més atrevits, que ens donessin més recursos... Per jugar, per crear, per donar forma a tot allò que imaginem... sabent que passi el que passi sempre hi haurà una solució.

Diuen que l’Univers conspira per donar-te allò que demanes. Et puc dir per experiència pròpia que és realment així. Jo no reso demanant a Déu, ni tan sols demano a l’Univers, però sempre que he necessitat alguna cosa m’ha arribat, de vegades fins i tot abans de saber que la necessitava. I t’asseguro que no faig servir cap tècnica. L’única cosa que faig és imaginar-ho i, encara que vulgui, no deixar de pensar-hi, senzillament perquè (com he dit abans) no puc evitar-ho! 😅

Crec que és pura lògica, que ni tan sols cal creure en res perquè passi. És com funciona l'electromagnetisme en tots els nivells. Diria que l’única part de la que som responsables és la de no posar-hi nosaltres els obstacles. I aquí entra des de la manca de confiança a qualsevol altra creença subconscient. Per què funciona la fe? No perquè algú (un Sant, Déu o una figureta) concedeixi els desitjos, sinó perquè senzillament aquesta confiança plena fa que qui té fe deixi de ficar-se al mig i ho deixi tot en les “seves” mans.

Sovint quan escric poso exemples de paraules de Jesús, no perquè el consideri més o menys que a qualsevol altre mestre, sinó probablement perquè he llegit més la Bíblia que altres textos religiosos, tant fa. O podria parlar en termes de física quàntica, que al final és el mateix... Però Jesús em cau bé 😊 i de vegades observar la natura m’ha ajudat a trobar respostes senzilles a preguntes complexes. Crec que no hi ha res que resumeixi millor el que vull dir que aquest bonic fragment... i digues-li Pare, digues-li Univers, digues-li com vulguis... 

"No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit? Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells? ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida? I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen, però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles".

Solem buscar la seguretat en coses que en realitat no ens la poden donar: una feina, una relació, diners... Però tot això pot canviar o esvair-se. Res del que podem tenir és segur, no ens enganyem, i la necessitat de mantenir-ho també ens acaba generant ansietat per por a perdre-ho.

Només la seguretat de saber que dins de la inseguretat de la vida sempre arribarà allò que necessitem en el moment que ho necessitem ens permetrà no voler fugir del present, prendre decisions sense por, ser més creatius, arriscar-nos a fer canvis... Ens permetrà “jugar” i gaudir més d’aquesta vida. No seria això una mena de paradís? Un lloc (un estat) on puguem tenir el que sigui que necessitem? Potser això és al que es referia Jesús quan va dir:

“Us asseguro que si no canvieu d’actitud i us torneu com els nens, no entrareu pas al Regne del cel”.

Tornem doncs a ser petits, a confiar en la Vida en majúscules, com ho vam fer durant un temps, per curt o llarg que fos, en el pare i la mare que s’encarregaven, en la mesura que podien i/o sabien, de cobrir les nostres necessitats. Honestament, crec que he viscut moltes experiències difícils i molts canvis, i que la meva vida ha sigut de tot menys estable (i ho segueix sent), però realment si miro enrere puc veure com sempre ha arribat la solució que neccessitava. També he de dir que més d’una vegada, quan aquesta ha arribat, m’he adonat que no era exactament el que volia, tot i haver pensat que sí... Però això m’ha anat ajudant a ser més precisa, a descartar, a filar més prim, i a anar descobrint poc a poc què és el que realment necessito o vull. 

I ara mateix, mentre escric aquestes línies, segueixo trobant-me en una situació insegura i de canvis, però per primer cop, i només intentant recuperar cada dia aquella sensació que tenia de petita, estic experimentant aquella despreocupació i unes ganes immenses de provar, d’experimentar, de crear i, en definitiva... de jugar. Digues-me ingènua, somiatruites, irresponsable o el que vulguis, però si realment he de tornar a ser com una nena no vull deixar passar ni un dia més, i no vull haver d’esperar als caps de setmana, a les vacances o a cobrar a final de mes, entre d’altres coses perquè ni tan sols puc estar segura que quan arribin encara seré aquí 😉.