La veu dels altres

Alguna vegada has decidit fer o no fer una cosa i has canviat d’opinió només pel que algú, ple de bones intencions, t’ha dit?

Prendre decisions no és fàcil, sobre tot quan es tracta de temes que afecten directament la nostra manera de viure, com un canvi de feina, una separació, un trasllat... Des del moment en el qual ens plantegem la possibilitat de canviar alguna cosa fins que finalment decidim donar el pas, passem dies, setmanes o fins i tot mesos difícils, en els quals desitjaríem que algú altre prengués la decisió per nosaltres.

Malgrat que per fi aconseguim tenir les idees clares, sempre hi ha el moment en què dubtem de si la nostra decisió és o no és encertada, i la por a equivocar-nos amenaça amb tirar per terra tot l’esforç que hem fet per decidir-nos.

Tenir por és humà. Potser en els moments en què ens sentim profundament connectats amb l’Univers i som plenament conscients de que cap decisió és errònia, de que tot és aprenentatge i de que res ni ningú ens pot fer mal, aconseguim sentir-nos plenament lliures i segurs. Però el dia a dia fa que quan ens trobem davant de certes situacions no siguem capaços de mantenir aquesta certesa i ens deixem portar per aquesta emoció tan destructora.

El problema no és tenir por, sinó que aquesta por ens paralitzi. No atrevir-nos a donar un pas perquè tenim por fa que les nostres possibilitats d’expansió es limitin molt. Deixem de viure experiències que sens dubte ens farien créixer i ens aportarien algun aprenentatge. Per això, l’important és que aconseguim fer el pas tot i sentir por, perquè aquesta és l’única forma que tenim de poder superar-la.

Però què passa quan, després d’afrontar la nostra por, decidim donar aquest pas? Doncs que apareix algú que, davant la nostra “inconsciència” davant el que anem a fer, decideix ajudar-nos posant-nos al davant tots els problemes, inconvenients i inseguretats que inexorablement ens esperen si seguim endavant.

I au, després de tot el que ens ha costat decidir-nos i agafar la força necessària per no deixar-nos portar per la por, ens veiem bombardejats amb tots els possibles obstacles que tant ens ha costat treure’ns del cap!

Normalment, si la nostra voluntat de canviar és prou forta, ens mantenim ferms tot i la oposició manifesta de família, amics, companys, etc., que s’encaparren a dir-nos que ens estem equivocant, però costa... 
  

O potser després de tot no ho teníem tan clar... i acabem fent cas del que ens diuen i ens tornem enrere.“Es que si no li faig cas i al final no em surt bé m’ho hauré de sentir per sempre més”, “Es que potser té raó...”, “Es que estarà patint per mi”, “Es que em coneix molt bé i sap què és el millor per mi”, etc., etc.

I així tanquem una porta que acabàvem d’obrir, sense ni tan sols haver tingut l’oportunitat de fer una ullada per veure on duia.

Però què passa després? Allò que volíem fer, el nostre desig, continua allà, perquè no podem eliminar-lo, i d’una manera o una altra, haver-lo ignorat ens passa factura. No sabem com reprendre la nostra vida, que ja no pot ser la mateixa que abans, perquè hi ha alguna cosa que ens crida. I llavors, conscient o inconscientment, culpem a l’altre d’haver-nos “fet prendre” la decisió que ara ja no ens sembla tan encertada.

O potser, amb “sort”, aconseguim reprimir-lo, però a la curta o a la llarga, aquesta repressió s’acabarà manifestant d’una forma o una altra, en el que sentim o, fins i tot, en la nostra salut.

En el fons, però, no ens adonem que, en realitat, a qui hem fet cas no és a l’altre sinó a nosaltres mateixos! Els obstacles, els problemes i els inconvenients que ens han posat al davant no eren més que el reflex dels nostres propis dubtes! No és la seva por el que ens ha fet fer-nos enrere sinó la nostra! Només ens han fet de mirall. Ens han mostrat la nostra pròpia imatge, la imatge dels nostres dubtes.

Tot el que ens envolta és un reflex de nosaltres mateixos, i si som prou honestos, serem capaços de reconèixer que el que els altres ens diuen a favor o en contra de la decisió que hem pres no és més que tot allò que nosaltres mateixos ens diem. Però ens resulta més fàcil responsabilitzar els altres dels nostres errors que a nosaltres mateixos. En lloc de reconèixer que els nostres dubtes i pors han pogut més que nosaltres, ens alliberem d’aquest pes dient que no vam tirar endavant pel que se’ns va dir...

Per això, quan ens trobem en un moment en què ens cal prendre una decisió i veiem com tothom sembla posar-se d’acord per mostrar-nos que estem equivocats, és el moment de parar-nos a reflexionar. Estem plenament segurs que allò és veritablement el que volem? Som capaços de vèncer els nostres dubtes i seguir endavant? Si finalment no ens sentim prou forts, no passa res... potser no era el moment. Però si de veritat sentim que allò és el que volem i tenim el valor d’anar a trobar-ho, tot i ser conscients dels obstacles que podem trobar, serem capaços de tirar endavant, sabent que som nosaltres els qui hem de decidir sobre la nostra vida.

I si ens sentim segurs, per difícil que sigui el camí, no hi haurà res que ens impedeixi aconseguir allò que volíem. Som com centrals emissores de ràdio, que emetem senyals constantment, segons els nostres pensaments i les nostres emocions. Si emetem els sons adequats, aquests ressonaran en l’Univers i acabarem rebent, de tornada, la cançó que tant desitgem sentir.

“L’escola de fades” és el primer conte que vaig escriure de La petita fada Cel. En ell parlo precisament de què passa quan fem cas dels altres i no escoltem la nostra “veueta”. És normal que els pares vulguem protegir els nostres fills de qualsevol mal, i que desitgem que prenguin sempre les decisions adequades, però quan els “avisem” de tots els obstacles i problemes que els impediran realitzar el que desitgen no ens adonem que els estem projectant les nostres pròpies pors i inseguretats.

I així, els ensenyem que les seves decisions són errònies, que no poden saber què és bo per a ells mateixos, i els estem prenent, sense adonar-nos, el seu poder i la seva capacitat de crear la seva pròpia vida. Evidentment, això no vol dir que fomentem que tinguin conductes que posin la seva vida en perill, sinó que els concedim un marge que permeti que siguin ells mateixos els que s’equivoquin, si cal, ja que d’aquesta manera aprendran a ser conscients de la seva responsabilitat cada cop que prenen una decisió.

“Tu també tens una veueta que t’acompanya”, els dic en el conte, “que et diu el que has de fer i t’ajuda a trobar solucions als teus problemes”.  Si de ben petits aprenen a escoltar-la, en lloc d’escoltar només la veu dels altres, aconseguiran fer realitat tot allò que desitgin; i si per algun motiu s’adonen que allò no era el que volien, l’experiència els aportarà un coneixement que, d’una altra manera, no hagués estat al seu abast.