Depressió: Identitat confinada

Deixant de banda les meves valoracions personals sobre la pandèmia i les mesures preses per a combatre-la, vull aprofitar precisament aquest context per parlar d’un estat emocional pel qual passem la majoria de nosaltres algun cop a la vida... uns durant períodes curts i relacionats amb un fet molt concret i d’altres, de vegades sense que aparentment hagi passat res, durant èpoques que poden durar mesos, anys o fins i tot tota una vida: la depressió.

No entraré en descripcions dels símptomes que més o menys tots coneixem ni de si n’hi ha diferents tipus o diferents causes, perquè al cap i a la fi, el resultat sempre és el mateix. Per a mi, bàsicament, tota depressió s’origina per una pèrdua, del tipus que sigui, que d’una manera o altra ens canvia la vida. Depenent del què hem perdut (un ésser estimat, una feina, una amistat, una forma de vida...) podem trigar més o menys temps a refer-nos, ja sigui perquè trobem la manera de substituir-ho o perquè aprenem a viure acceptant que allò ja no formarà part de la nostra vida tal i com ho havia fet. El cas és, però, que en definitiva les coses ja no són com eren abans.

És cert que no hauríem de definir qui som pel que fem ni pel que tenim, però sens dubte solem identificar-nos amb qualsevol cosa que representi la nostra relació amb el món extern: la feina, els amics, les aficions, la pertinença a clubs o associacions, etc. etc. I és normal que ho fem, perquè al capdavall tot això no deixa de ser una expressió de com som internament, de les nostres capacitats, els nostres gustos o els nostres interessos. En certa manera, la nostra activitat “externa” reafirma la nostra identitat i ens fa de punt de referència per definir qui som. No, no hauríem de fer-ho. Hauríem de saber qui som més enllà de tot això, perquè precisament les coses externes canvien en un moment o altre i en canvi internament seguim sent els mateixos, però qui més qui menys, tots ho acabem fent...

Així doncs, què passa quan de sobte se’ns aparta de tot plegat? Quan no podem anar a treballar o estudiar, ni veure els amics, ni visitar la família, ni sortir a fer esport, ni anar al nostre club, ni... ni... ni... D’un dia per l’altre ho perdem absolutament TOT... i si tot el que fèiem ens definia, en una paraula: perdem la nostra identitat.

Per això tantes persones han patit depressió durant el confinament i en alguns casos amb un gran sofriment: la desconnexió i la pèrdua del seu món extern ha significat la desconnexió i la pèrdua d’elles mateixes... Si tot el que les definia com a persones en el seu món era el que feien o la gent amb qui es relacionaven, de sobte s’han sentit perdudes... com si haguessin deixat d’existir. I en el cas de la gent gran... em pregunto quants han sigut incapaços de superar la soledat, separats de l’única cosa que donava sentit a les seves vides... la família???

Tothom parla dels canvis que viurem com a societat, de la gran oportunitat que tenim ara de trobar maneres diferents de fer i de viure... Potser sí que en sortiran moltes coses bones, a banda també (crec) de moltes dolentes o pitjors del que eren abans. Però si no fem canvis més profunds a nivell personal, la resta només serà maquillatge. Suposo que molta gent sí que haurà aprofitat aquest temps per reflexionar i, precisament, adonar-se’n de moltes coses... Gent que haurà après i, amb això, haurà descobert coses d’ella mateixa... Gent que haurà sigut capaç de canviar la percepció de qui són... Gent que haurà descobert nous camins i noves formes, potser per seguir fent les mateixes coses que abans, però des d’una altra perspectiva...

Si tu que em llegeixes ets una d’aquestes persones et felicito, perquè passi el que passi a fora a partir d’ara, sabràs que tu segueixes sent la mateixa i això ningú t’ho podrà prendre mai. Si ets de les que encara no ha trobat el camí però t’has adonat que existeix i estàs fent les primeres passes, t’encoratjo i et dono també l’enhorabona, perquè les muntanyes més altes es conquereixen també pas a pas. I si estàs llegint aquestes paraules però encara sents solament la buidor i no veus com sortir-ne, comença a buscar-te en la Natura, en la seva simplicitat i la seva intel·ligència il·limitada... Els cicles de la vida sempre passen per moments de foscor, d’estancament, de silenci, d’espera... per finalment tornar a brotar, a sortir de la cova, a ressorgir amb nova energia. Sé que res del que ningú et digui sembla que et pugui ajudar; que no tens ganes ni forces... per això comença pel més bàsic... Ets energia, vibració... Ets com una cançó trista que s’escolta a ella mateixa i encara s’entristeix més... 

Fes una prova: posa’t música alegre... i si pots fer un petit esforç posa’t a ballar! Et semblarà estúpid i ridícul, però t’asseguro que és la forma més simple i fàcil de fer el primer pas... I insisteix, no tiris la tovallola si al principi et costa... Segueix, segueix... I ja veuràs com al cap d’una estona alguna cosa haurà canviat, encara que sigui una miqueta. Poc a poc, ves fent-ho tants cops com puguis... I mira el cel, els arbres, els ocells... qualsevol trosset de natura per petit que sigui, que et recordi que el que et passa és normal i que un dia s’acabarà i en sortiràs amb molta més força de la que tenies abans. I quan vagis veient que recuperes una miqueta l’ànim, et recomano que busquis alguna manera de començar a redescobrir-te, a veure qui hi havia al darrere de totes aquelles activitats que vas haver de deixar de fer de cop... Potser no em creuràs ara, però t’asseguro que el tresor que trobaràs et farà agrair tot el dolor que has passat.

* No sóc psicòloga ni terapeuta, però si no tens ningú i necessites expressar el que sents i que algú t’escolti, t’ofereixo un cor que t’escoltarà i et farà costat, no des de teories ni estadístiques sinó des de la comprensió i el desig d’acompanyar-te. No dubtis a contactarme.