Què estàs buscant?

És ben veritat que quan més busquem una cosa més se’ns escapa. Molts dels que ens hem passat la vida intentant descobrir qui som hem mirat de recórrer els mateixos camins que altres han fet abans de nosaltres, amb l’esperança d’arribar on ells han arribat. Hem escorcollat tots els racons de la filosofia, de les diferents religions, de la metafísica, dels moviments “new age”, de desenes de tècniques com el ioga, el tai-txi o l’auto-hipnosi... A tot arreu hem trobat pautes, indicacions i consells que hem mirat de seguir amb més o menys disciplina, amb l’esperança que en algun moment els nostres esforços es veurien recompensats. I quan al cap del temps hem vist que allò a nosaltres “no ens funciona”, hem seguit buscant fins trobar una altra cosa més adient a la nostra manera de ser.

Al final, però, tot acaben sent pautes, mètodes, normes i hàbits més o menys difícils de seguir, els quals de vegades fins i tot es contradiuen els uns amb els altres. Has de meditar tanta estona i d’aquesta manera, tants cops al dia... No has de menjar d’això ni d’allò altre... Has de repetir aquest mantra tantes vegades... Has de donar un 10% dels teus ingressos a caritat... T’has de llevar a tal hora per resar... I sobre tot, no pensis en res... i ni se t’acudeixi fumar!!!

Total, que mentre intentem trobar la manera de ser més feliços ens acabem amargant la vida i culpant-nos cada cop que ens desviem del camí menjant-nos un bistec o fumant-nos una cigarreta havent dinat... I ja no parlem de coses més “serioses”, com haver d’evitar tenir desitjos o aprendre a gaudir de tot el que ens passi, per desagradable que sigui...

No em refereixo a que tots aquests camins siguin erronis, per descomptat, però no tots són vàlids per tothom. Cadascú hem de trobar el nostre. Potser en alguns moments passarem pels mateixos llocs que altres, però el que han experimentat ells no té per què ser al mateix que haguem d’experimentar nosaltres. Qualsevol cosa que acceptem ha de ser perquè sentim que allò “va amb nosaltres”.

Creure, per exemple, que per ser “espirituals” no hem de voler ni desitjar res va en contra del motiu essencial de la nostra existència com a humans.

El cas és que per molt misteriosos que ens puguin semblar els motius de per què som aquí, l’única manera que tenim de descobrir qui som és tenint experiències. Elles són les que ens permeten adonar-los de quina part de nosaltres no es correspon amb la nostra essència, i per tant, per eliminació, ens ajuden a descobrir poc a poc qui som en realitat. Però per tenir experiències hem de “voler”, perquè això és precisament el que ens fa moure, el que ens fa crear noves circumstàncies en les quals experimentar. I per molt que sovint desitgem coses amb totes les nostres forces i tan bon punt les aconseguim ens adonem que no eren el que volíem, sigui com sigui hem viscut l’experiència i n’hem après alguna cosa, encara que només sigui que allò no era realment el que volíem.

D’altra banda, també ens confon el fet d’haver d’acceptar tot el que ens passa. Que ho acceptem no vol dir que ens hagi d’agradar. És absolutament lícit que preferim viure experiències agradables, per molt que siguin precisament les que no ens agraden les que ens serveixen per reflexionar i de les que més podem aprendre, si volem. Potser el més important és que prenguem consciència del que sentim en cada moment per poder descobrir d’on provenen les nostres reaccions i la nostra actitud. Si som capaços de veure que només són el fruit de les nostres pors, això ens servirà per adonar-nos que no es corresponen amb la nostra veritable essència i ens acostarà més a recordar qui som en realitat.

Sense “voler “ ni “no agradar” no tindríem cap motivació per crear noves experiències, amb la qual cosa no estaríem complint l’objectiu de la nostra vida en un entorn físic. Per tant, ambdues coses són absolutament necessàries!

I si en realitat tot fos molt més fàcil? I si per fi tots plegats ens adonéssim que no calen lleis, ni normes, ni pautes, i que en realitat no hi ha res a complir,  a dominar ni a controlar? I si cadascú pogués trobar qui és dins del seu propi entorn i mantenint els seus hàbits? I si allò que sembla tant inabastable i tant llunyà fos realment tan a prop com alguns diuen?

“La veritat és a dins teu”, “Déu és a l’interior”, “No busquis a fora el que tens a dins”... No ho hem sentit tots una pila de vegades? I doncs, per què seguim buscant? No serà que no sabem exactament què hem de trobar? Potser esperem viure en un estat permanent de nirvana, o anar tot el dia amb un somriure d’orella a orella abraçant a tothom que se’ns acosti, o ser indiferents al dolor, o que la nostra vida sigui plàcida i tranquil·la per sempre més... Aleshores no és estrany que no ho trobem!

Al final, crec que l’única cosa que tots busquem és amor: estimar i que ens estimin. I una cosa aparentment tan senzilla és la que ens costa tant de trobar! Realment, aquelles senzilles paraules d’un dels grans mestres, que s’han repetit milers de vegades fins al punt de perdre gairebé el seu significat, ens ho diuen ben clarament i sense tanta parafernàlia: “Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat”...

Així de fàcil... I com va estimar ell? Doncs acceptant tothom tal i com era, perdonant perquè sabia que els errors només provenen de “no saber el que es fa”, és a dir, de no tenir consciència, dient el que pensava sense por al què diran, sent qui era sense amagar-se’n, deixant que es fes la voluntat del “seu” pare, és a dir, seguint el seu instint i acceptant les dificultats perquè sabia que era el que havia de ser encara que, com a humà, tingués moments de por...

Ja veus... “Només” això. Quina llàstima que no li haguem fet cas i que haguem muntat aquest circ del “¡más difícil todavía!” Però si és tan fàcil, aleshores per què no ho fem? Per què no som capaços, senzillament, de viure estimant i deixant-nos estimar? Doncs aquesta resposta és tan simple com l’altra: tenim por. I bàsicament tenim por només de dues coses: de ser qui som perquè creiem que els altres no ens acceptaran i de no poder ser capaços de superar les dificultats que ens puguem trobar a la vida.

I ara fem la volta a tot el cercle i... on neix aquesta por? En la manca d’amor per nosaltres mateixos. Així de simple i així de dur... Si fóssim capaços d’estimar-nos realment desapareixerien totes les nostres pors i al mateix temps deixaríem d’estar pendents de què pensen els altres de nosaltres i de si ens accepten o no! Acceptaríem les nostres virtuts i els nostres defectes, sabríem que podem ser capaços de vèncer qualsevol obstacle, deixaríem de comparar-nos amb els altres i els acceptaríem també a ells tal i com són, respectaríem totes les opinions i creences per molt que no fossin les nostres... en fi, viuríem la nostra vida i deixaríem que els altres visquessin la seva, sense jutjar-nos ni jutjar-los... En definitiva, ens sentiríem tant feliços que només voldríem compartir la nostra felicitat!

Sí, ja sé que sona molt bonic i que ho hem sentit milers de vegades, però algun cop ens hem parat a pensar realment que potser no és tan difícil com hem arribat a creure?

Només tres lletres marquen la diferència: p-o-r. Mentre seguim deixant que elles dominin la nostra vida serem incapaços de trobar res remotament semblant a la pau, la il·luminació, la serenitat, la felicitat o com vulguem dir-li. I tant si creiem que la mort només és un pas més en el camí com si pensem que és el final... no val la pena viure sent lliures de ser qui som, sigui el temps que sigui?

Per què tenim tanta por de mostrar qui som? Per què ens importa tant l’opinió dels altres? Portem la major part de la nostra existència fent les coses d’aquesta manera, i de què ens ha servit? Quin ha esta el resultat? Potser ja és hora que canviem la tàctica, no? I si funciona? T’imagines deixar de fingir qui ets o com et sents? T’imagines deixar de “matxacar-te” cada cop que comets un error? T’imagines acceptant el teu cos malgrat la panxeta, les canes o la coixesa? T’imagines confiar en que hi ha coses que fas d’una manera especial? T’imagines que confies en tu mateix/a?... I t’imagines que de cop tots comencem a confiar en que passi el que passi sempre trobaràs la manera de sortir-te’n? Qui et podria controlar aleshores? Si fóssim capaços d’acceptar que el que vivim ho hem triat per aprendre’n alguna cosa deixaríem d’enfadar-nos amb les nostres circumstàncies i miraríem de descobrir quina lliçó en podem extreure... I si això ho fessis tu, i jo, i en Lluís, i la Marta, i en Josep, i la Carme, i en David, i la Paula... Potser sí que aleshores podríem començar a veure els canvis que tots esperem que passin per art de màgia en el nostre entorn i en la societat en general...

No ens agrada com som, no ens agrada com són els altres o totes dues coses... Com volem trobar el que busquem si no deixem d’allunyar-ho de nosaltres? Tots sabem sentir amor, per poc que sigui... Doncs agafem-nos-hi, aferrem-nos-hi i alimentem-lo perquè creixi. Sí, ja sé que de vegades costa, però també els primers brots fan un esforç més gran quan neixen al final de l’hivern i després “neixen flors a cada instant” quan la primavera fa que la vida esclati per tot arreu!