Millorar les relacions

De la mateixa manera que pensar en coses agradables ens ajuda a sentir-nos millor, el fet de fixar la nostra atenció en les coses positives de les persones també fa que millori la nostra relació amb elles. Un exemple molt clar de que les coses són així és l’enamorament. Quan ens enamorem solament veiem les coses positives de l’altre/a, i per això durant les primeres etapes d’una relació tot ens sembla tan meravellós. Amb el pas del temps, però, comencen a sorgir les primeres desavinences quan, a mesura que anem coneixent a la nostra parella, ens adonem que hi ha coses que no ens agraden tant. Aquestes diferències poden tenir poca importància, però poden acabar sent més significatives si en lloc de seguir fixant-nos en tot allò que de debò ens atrau d’ella no deixem de pensar en el que ens desagrada.

En totes les nostres relacions passa el mateix. Quan en una persona, pel motiu que sigui, trobem massa coses que ens desagraden o fins i tot ens molesten o ens irriten, aquestes s’acaben convertint en l’únic objecte de la nostra atenció quan ens relacionem amb ella. Quan la tenim al davant solament tenim present allò que ens desagrada i oblidem que, a més d’aquesta característica concreta, aquesta persona en té moltes altres que també formen part d’ella i que molt possiblement consideraríem positives.

És evident que hi ha persones a les quals podem evitar per la senzilla raó que no ens trobem a gust al seu costat, però quan es tracta de persones properes, sobre tot de la pròpia família, aquesta solució no ens serveix de gaire. Per això, si ho desitgem, podem millorar la nostra relació amb elles senzillament veient-les d’una altra manera. Si es tracta de la nostra parella podem intentar recordar quines coses ens van atraure d’ella quan la vam conèixer. És possible que algunes d’elles hagin canviat, però segurament n’hi haurà d’altres que continuaran sent les mateixes. D’altra banda, potser amb el temps n’ha desenvolupat alguna nova que també ens sembli positiva. Òbviament fer això no canviarà ningú, i tampoc és aquest l’objectiu, però al cap i a la fi del que es tracta és de que nosaltres ens sentim millor i que la nostra relació flueixi de la millor manera. El sol fet de que el nostre estat emocional millori quan ens trobem al seu davant farà que també les nostres reaccions a les seves actituds i accions variïn, i això indubtablement es notarà també en la seva manera de relacionar-se amb nosaltres.

També en el cas dels fills, quan més ens fixem en les coses que no ens agrada veure en ells, més les veurem. Com succeeix amb la resta de persones, el comportament que evoquem en ells té molt a veure amb nosaltres mateixos. Encara que sembli impossible, el fet que ens preocupem tant per ells i els tinguem tan presents en el nostre pensament fa que precisament la nostra influència sigui encara més forta. D’alguna manera, sense adonar-nos-en estem “cridant al mal temps” cada vegada que ja suposem com reaccionarà o com es “portarà”. Sense saber-ho estem pre-jutjant el seu comportament abans de veure’l, perquè estem tan acostumats a que les coses siguin d’una determinada forma que estem segurs que continuaran sent igual. Així, la nostra actitud envers ells ja és diferent de la que tindríem si no tinguéssim en compte les seves reaccions i comportaments anteriors, i això fa que els parlem amb un to de veu diferent, que tinguem menys paciència i que coses aparentment de poca importància s’acabin convertint en grans problemes perquè es van sumant dia rere dia (com per exemple que no recullin la seva habitació o que no es treguin el plat de taula).

Si no fixéssim la nostra atenció en aquell comportament que ens desagrada, repetint-lo freqüentment en els nostres pensaments, parlant-ne amb altres persones i preocupant-nos-en de forma constant, no estaríem contribuint a que sempre es repetís de la mateixa manera. Si quan pensem en els nostres fills ens fixem en el que volem veure en lloc del que no volem veure, poc a poc començarem a apreciar-ho, ja que en realitat el que ells desitgen és sentir-se valorats. Si ens relacionem amb ells en un estat de frustració, ràbia, por o preocupació, evocarem en ells el comportament que no desitgem. Si, en canvi, ho fem amb apreciació, entusiasme i amor, ells reaccionaran comportant-se de la mateixa manera.

Res canvia d’un dia per l’altre, i tot és qüestió de pràctica, però val la pena un esforç d’aquesta mena per les grans satisfaccions i beneficis que comporta. Si tens fills recorda sempre que no van néixer per complaure’t a tu, de la mateixa manera que tu no vas néixer per complaure als teus pares. Sovint oblidem que moltes coses que els demanem per a ells no tenen cap sentit ni importància i per això els costa tant fer-les. La majoria de vegades som nosaltres els qui esperem que les coses siguin o es facin d’una determinada manera senzillament perquè ens agraden així o, fins i tot, perquè vam aprendre que havien de ser d’aquesta forma i no podien ser d’una altra.

En el fons, de problemes veritablement greus amb els fills no n’hi ha tants. Generalment es redueixen a una falta d’obediència quan se’ls demanen les coses. Però parem-nos a pensar un moment: en una persona adulta, no es valora molt positivament que visqui la seva vida de forma independent i tingui una personalitat que no es doblegui segons el que pensi o faci la majoria només per quedar bé? Doncs això és el que fan els nens i nenes quan comencen a mostrar signes de rebel·lia! S’estan afirmant com a persones i no troben just haver de fer les coses només perquè els ho diu algú altre per adult que sigui. N’hi ha que tenen una personalitat més forta i ja des dels primers anys de vida sembla que només vulguin portar la contrària; d’altres comencen a mostrar-ho en la pre-adolescència, quan comencen a adonar-se que no són una prolongació dels pares. I finalment, hi ha els qui no es mostren rebels fins a la “temuda” adolescència, que sincerament i contràriament al que pensa molta gent, crec que és una de les etapes més meravelloses de la vida, precisament perquè és la primera oportunitat que tenim de qüestionar-nos si estem d’acord amb tot allò que les persones que ens han educat ens han transmès sobre nosaltres mateixos i el món que ens envolta. Per fi podem començar a decidir i pensar per nosaltres mateixos! Per què pares i mestres “pateixen” tant i consideren aquesta rebel·lia “negativa”? Doncs només perquè ja no poden controlar els seus fills o alumnes i fer-los anar per o ells volen i perquè ara tot el que els diuen ja ha deixat de ser l’única veritat “absoluta”... I això costa de pair! Com ja he dit abans, si l’actitud amb què es tracta als adolescents també fos d’apreciació, valoració i respecte, segurament no hi hauria tantes desavinences i aquesta època de la vida deixaria de veure’s tan negativament.

Així doncs, siguin quines siguin les nostres relacions, aquestes depenen més de nosaltres del que pensem. El fet de veure només les coses “positives” de l’altre no fa que siguem menys realistes ni que l’estem enaltint sense motiu. En realitat som nosaltres els primers que ens beneficiem, ja que això repercuteix directament en com ens sentim. A més, si la nostra relació millora ambdues parts hi sortim guanyant!